Presentem, en primer lloc, la versió en català de l’assaig de R. Bianchi Bandinelli, «Arte plebea» (1967). Tot seguit, i amb el títol “Sobre l’«Art plebeu» (1967) de Ranuccio Bianchi Bandinelli” fem una breu reflexió per contextualitzar i destacar la importància d’aquell article en la història de l’art, tant antic com medieval, tot revisant la vigència d’uns conceptes introduïts per l’autor fa, gairebé, 60 anys.
El present estudi analitza el desenvolupament del gènere romànic de l’alba a la literatura catalana de la Baixa Edat Mitjana i el Renaixement, posant el focus en tres textos poètics amb veu femenina que fins ara han rebut poca atenció per part de la crítica: Anau-vos-en, la mia amor (1428), Viu que lo jorn del tot clarejava (1496) i Pus la nit és pasada (mitjan segle xvi). El primer poema il·lustra la recepció i continuïtat de motius lírics procedents de la tradició occitana; això no obstant, les tres composicions s’inscriuen en un model poètic tradicional o popularitzant que difereix notablement de l’esquema habitual de les albes trobadoresques. Els textos, a més, vehiculen una imatge vívida i directa del desig femení que es pot connectar fàcilment amb motius convencionals de la cançó de dona medieval. Per la seva banda, les dues obres més tardanes revelen un tractament paròdic del dramatisme amorós normalment associat al gènere. L’estudi del petit corpus, doncs, evidencia l’àmplia varietat d’influències i recursos que conflueixen en la tradició de l’alba catalana, que es conceptualitza com un producte literari híbrid que extreu materials poètics tant del registre popularitzant com del cortesà. Per aquest motiu, els textos mencionats no poden considerar-se exemples directes de la lírica popular antiga, ja que procedeixen de contextos socials cultes on l’estil popularitzant constituïa una moda literària perfectament arrelada.
