En aquest article ens acostem a les relacions entre els estudis musicals i els estudis universitaris en la cultura catalana des dels seus inicis, a principis del segle XX, fins als nostres dies, principis del segle XXI. Repassem els autors, les institucions, les idees i les característiques que aquesta vinculació ha tingut en cada període històric, tenint en compte el context històric europeu i els avenços tecnològics. Hi destaquen professors com Felip Pedrell, Higini Anglès i Miquel Querol, institucions com la Universitat de Barcelona i la Fundació Phonos i la música electroacústica i els treballs a partir de la Intel·ligència Artificial.
Attraversando in modo sintetico la storia della letteratura teatrale italiana dal Rinascimento all’estremo contemporaneo, il presente contributo intende soffermarsi sulle diverse modalità attraverso le quali il teatro si è fatto vettore di un progetto pedagogico. Nella prima sezione, che insiste sulla letteratura di antico regime, ci si sofferma sul dibattito tra drammaturghi aristotelici, interessati a offrire un’educazione emotiva al pubblico grazie al procedimento catartico, e autori di drammi cristiani, desiderosi di mettere in scena modelli da emulare nella strada verso la salvezza eterna. Nella seconda, incentrata invece sugli ultimi due secoli, si rileva un netto cambiamento di prospettiva, dal momento che il teatro viene impiegato per stimolare lo spirito critico e animare una sorta di protesta contro le storture della società, oppure, più di recente, diventa uno strumento pedagogico molto efficace nella misura in cui travalica l’edificio teatrale e viene impiegato dai docenti in classe.
Al llarg de la seva obra, Arthur Schopenhauer desenvolupa una ètica de la compassió que deriva de la proposta metafísica de la voluntat. A la llum dels seus principis metafísics, defineix la voluntat com una mena de pulsió cega que es manifesta i objectiva en la realitat, tot donant lloc a les diferents formes, espècies, éssers, individus i caràcters. Establerta aquesta diferència, que al seu parer només és aparent, i conscient que l'ésser humà està sotmès a la voluntat de viure i al dolor que aquesta implica, hi ha dues vies de negació de la voluntat, la via filosòfica i l'estètica. D'aquí deriven, precisament, les implicacions pedagògiques i educatives de la proposta ètica. De fet, la compassió és possible per mitjà de l'art, és a dir, desenvolupar-la mitjançant la imaginació narrativa a través de la literatura.
(Recensió) Col·loquis de Vic XXVII. La llengua. Edició a cura d’Ignasi Roviró i Conrad Vilanou. Barcelona, Societat Catalana de Filosofia-Institut d’Estudis Catalans, 2023, 321 pàgs.
(Recensió) Jordi Osúa, Vázquez Montalbán, d’Olímpia a Barcelona. Una crònica sentimental de l’olimpisme. Barcelona, Editorial Base, 2025, 144 pàgs.
El diàleg és una de les eines que fa servir el teatre tant si és escrit com si és representat. A través del diàleg, que és la forma que adopten algunes de les seves obres, com el Periphyseon o el De divisione naturae, aquest article s’acosta a l’obra d’Escot Eriúgena, un dels autors del període alt medieval que va viure a la cort carolíngia de Carles el Calb i que va beure de la tradició cultural i de coneixement atresorat a l’Acadèmia palatina. Concretament, l’article presenta la temptativa d’explicar l’ús del diàleg en Eriúgena amb la intenció de servir com a mètode en l’expressió, comunicació i aprenentatge de les seves idees teològiques i filosòfiques i de prendre aquesta solució com una alternativa formal que aporta dinamisme i teatralitat al text.
El gobierno de la Segunda República modificó el sistema de oposición por el cual jóvenes egresados de las Escuelas Normales que ejercían su profesión como interinos podían acceder al funcionariado nacional. En este artículo se analizan varios textos escritos producto de los ejercicios correspondientes a la última fase de los cursillos de selección profesional realizados en 1932 por docentes de la provincia de Logroño (La Rioja). Se trata de un estudio de corte cualitativo que, desde el marco teórico del interaccionismo sociodiscursivo, analiza la organización interna de los escritos. Todos los ejercicios tienen la estructura de la secuencia descriptiva y el discurso teórico y presentan los aspectos fundamentales de la doctrina marxista con objetivad. La mayor parte de ellos contienen una breve reflexión en la que, en algunos casos, se detecta la presencia y el peso de las creencias religiosas de quienes escriben. Es decir, significaciones sociales propias de los cursillistas y, por extensión, de la España del momento.
Els campus universitaris són contextos acadèmics i culturals on es configuren identitats, valors i narratives col·lectives. Des de la història cultural, el seu estudi no pot limitar-se a l’arquitectura o a l’ensenyament, sinó que ha d’incloure com aquests són percebuts, viscuts i explicats per part de qui els transita. La literatura permet accedir a aquesta dimensió simbòlica, ja que al narrar la vida universitària ajuda a comprendre les diferents realitats que conformen els campus i a construir una anàlisi crítica, qüestionant discursos instaurats i aportant noves interpretacions a fets, decisions i ideacions que s’han projectat sobre ells. Des d’aquesta perspectiva, els relats configuren imaginaris que influeixen en la relació entre la comunitat universitària i el seu entorn i adquireixen un valor especial en aquells que es preparen per ser docents. Aquest article indaga en la manera amb la que la literatura retrata la universitat com un escenari formatiu i examina la seva contribució en la construcció de la identitat docent. A través de la lectura de diverses obres literàries, s’analitzen les relacions que s’estableixen entre l’espai acadèmic, el sentiment de pertinença, la formació i l’ètica professional. Com a conclusió, s’arriba a la idea que la lectura literària constitueix un recurs amb una potència formativa rellevant per a dotar de sentit l’experiència universitària i reforçar la dimensió crítica i ètica de futurs docents.
(Recensió) Oriol Brugarolas Bonet, Eric Ortega González i Àngel Pascual Martín (Ed.), Fer-se a la Mar. Narratives d’una descoberta pedagògica. Barcelona, Edicions de la Universitat de Barcelona, 2023, 217 pàgs.
The article deals with theatre in the pedagogy of Philipp Melanchthon. It is primarily based on the material of his prefaces and comments on the publications of Terence in 1517–1519, 1524–1528 and 1545, to which he returned throughout almost his entire career. Although a sufficient number of scientific publications have explored these sources in various contexts (Melanchthon’s ethics, his ideas about ancient drama, etc.), this article focuses on Melanchthon’s notion of theatre as pedagogical practice. An analysis of the sources suggests that Melanchthon rarely shared discourses on theatre and drama, speaking together about their educational functions. He is far from specific in his understanding of the educational functions of theatre, but the practice of staging was established in his work and method as an educational practice. Consequently, it is crucial to restore the performative aspect in Melanchthon’s thought for a historical understanding not only of education in general, but also of the theatrical pedagogy of early modern times.
Ante la crítica al canon literario y la tendencia instrumentalista de la educación, que reduce la lectura a una actividad orientada hacia la adquisición de conocimientos e información, este artículo defiende la necesidad de preguntarnos previamente por el qué, por qué, para qué y cómo de la lectura. Dar respuestas a estas preguntas resulta de gran interés para todas aquellas personas que conviven en el contexto de la educación universitaria, y que, desde su respectivo y distinto rol, comparten una común preocupación acerca del sentido y finalidad de la cultura lectora. Así, tomando como pretexto un libro generalmente olvidado de Ivan Illich, En el viñedo del texto. Etología de la lectura (1993), este artículo reflexiona sobre el sentido pedagógico de la lectura en el contexto universitario actual, a partir del contraste entre la experiencia moderna y la tradición medieval emblemáticamente representada por el Didascalicon de Hugo de San Víctor.
Bertolt Brecht i Václav Havel eren ben conscients de la dimensió pedagògica del teatre. Per a tots dos aquesta dimensió depèn, al seu torn, d’una aproximació filosòfica al concepte de veritat. Tant Brecht com Havel consideraven que el teatre té una relació essencial amb aquest concepte i que, per tant, és una manera d’aclarir la nostra situació en el món i, des d’aquest aclariment, proposar una base per a l’acció. Les divergències apareixen a l’hora de caracteritzar aquest aclariment i aquesta acció, que depenen en bona mesura de les tradicions filosòfiques en què s’emmarquen les obres teatrals de Brecht i de Havel: el materialisme dialèctic i la fenomenologia.
La pedagogia Waldorf, creada per Rudolf Steiner, va celebrar el centenari el 2019. Tot i la seva dilatada trajectòria, les vies de recepció d’aquest model escolar a Catalunya i el desenvolupament de les escoles Waldorf catalanes continuen sent aspectes poc coneguts. Aquest article analitza el recorregut històric de la pedagogia Waldorf a Catalunya, des de la incipient entrada de la cosmovisió de Steiner als anys vint del segle XX fins a l’actualitat. Es posa èmfasi en els contactes puntuals amb ambients teosòfics, anarquistes i en el marc de la renovació pedagògica de l’època, així com en les connexions de mestres exiliats de la Segona República a Mèxic que van interactuar amb l’escola Waldorf. La recerca documental, bibliogràfica i les entrevistes personals han evidenciat la impossibilitat d’implantar aquest model durant el franquisme i el seu desplegament formal només després de l’arribada de la democràcia. L’estudi destaca les dificultats i circumstàncies que han marcat la recepció d’aquest model escolar a Catalunya.
La formación continua del profesorado universitario es uno de los factores de los que depende la calidad de la educación superior. La nueva Ley Orgánica de Universidades (LOSU) recoge novedades a distintos niveles y también en este aspecto. El objetivo del estudio que se presenta en este artículo consiste en identificar avances, retrocesos, lagunas y posibles medidas de mejora respecto al tratamiento que la formación continua del personal docente e investigador (PDI) recibe en esta ley. Para ello se ha realizado una revisión crítica de su contenido, comparándola con la ley orgánica anterior, se ha identificado el modelo de carrera profesional y la estructura contractual del profesorado universitario que plantea la LOSU y se han establecido relaciones significativas entre esa estructura y la formación continua según el tratamiento que ambos aspectos reciben en la LOSU. Con base en los resultados del análisis se proponen a discusión un conjunto de consideraciones y propuestas concretas para el desarrollo de la formación del PDI.
Conservem dues obres senceres d’època imperial que defensen la dansa com una eina pedagògica i formativa global, beneficiosa tant per al públic com per a l’actor mateix: són La dansa de Llucià de Samòsata i el Discurs 64 de Libani. La formació retòrica dels autors d’aquestes dues obres converteix l’espectacle en el dipositari i hereu de la més refinada i completa educació grega, en què es combinen en una simbiosi perfecta la tragèdia, l’èpica, la filosofia, la retòrica, l’entrenament físic, la música i les arts plàstiques; i que, tanmateix, no queda reservat per a una elit, sinó que el poden gaudir els diferents estaments socials. Com no pot ser d’altra manera, la mimesi i els ressons de la crítica platònica impregnen les reflexions a propòsit de les virtuts i les bondats d’una eina pedagògica que delecta i educa al mateix temps. S’analitzen i es descriuen aquí els mecanismes i els referents amb què tots dos autors basteixen aquesta defensa aferrissada d’un gènere dramàtic que, malgrat la popularitat de què va gaudir en època imperial, es presenta gairebé desconegut per a les generacions presents.
Este trabajo explora la lectura y la escritura como tecnologías cognitivas fundamentales para la autocomprensión humana, desde la perspectiva de la filosofía de la técnica y la hermenéutica. Se argumenta que, más allá de simples habilidades instrumentales, leer y escribir transforman radicalmente la conciencia humana y constituyen hitos históricos en la evolución cultural. La metáfora de la legibilidad del mundo permite comprender la experiencia humana como un proceso interpretativo, donde la comprensión supera al mero conocimiento. Se recupera el método sincrítico propuesto por Comenius, articulado en tres momentos: análisis, síntesis y syncrisis, y se vincula con los niveles de lectura definidos por Adler. Ambos modelos resaltan la dimensión activa y reflexiva de la lectura como medio para alcanzar una visión omnicomprensiva del mundo. Así, la escritura y la lectura se presentan no solo como medios de comunicación, sino como dispositivos esenciales en la constitución del pensamiento y de la identidad humana que hunden sus raíces en la paradójica naturaleza humana.
Aquest article planteja el sentit de la lectura en l’àmbit educatiu a partir de les consideracions que fa Michel de Montaigne (1533-1592) sobre lectura i educació en els seus Assaigs. Montaigne llegeix per plaer i per regular la seva vida, en un procés de coneixement i transformació de si mateix, el que suposa no tant una recopilació d’informació com una experiència de formació. La lectura formativa no seria separable de la formació del judici, objectiu primordial de l’educació. L’aparició d’un nou suport de lectura, la lectura en pantalla, suposa un perill per a l’objectiu montanià, perquè estudis empírics indiquen una major dificultat per a dur a terme una lectura en profunditat, i en la mesura que ens trobem amb persones que usin exclusivament la lectura en pantalla la lectura en profunditat, bàsica per a la formació, es podria anar perdent, donant lloc a la bretxa que podem anomenar «bretxa del llibre en paper». Es defensa que per mantenir la lectura en profunditat cal que les propostes que es facin respecte de la lectura i l’escriptura tinguin en compte que l’objectiu final és formar persones, i això passa, seguint Montaigne, per formar el judici.
La poesía es un género que se amolda especialmente bien a la educación competencial. Sin embargo, aún hoy dista mucho de ser cultivado satisfactoriamente en las aulas de secundaria, tanto a nivel cuantitativo como cualitativo. Y si, además, nos referimos a la poesía escrita por mujeres, esta marginación del género resulta extremadamente marcada: en la mayoría de libros de texto, la presencia ya no de poetas, sino de escritoras en general, representa una parte ínfima de la nómina de autores estudiados. Considerando esta situación anómala, nos propusimos desarrollar una propuesta didáctica que, destinada a alumnos de 1r curso de la ESO, introdujera el género poético al estudiantado de secundaria. Dicha propuesta partió de la obra de Maria-Mercè Marçal, una de las autoras líricas contemporáneas más emblemáticas de la literatura catalana. Su condición de mujer homosexual, su consciencia del cuerpo y la calidad de su obra poética resultaron muy valiosas desde el punto de vista didáctico.
El volum que presentem reuneix contribucions que exploren diversos aspectes de la relació entre teatre, política i pedagogia. Aquesta relació es feu evident des dels orígens mateixos del fet teatral a la Grècia clàssica i originà qüestions i reflexions —com les de Plató i Aristòtil— que perduren fins avui i ens segueixen interpel·lant. Els articles que presentem estudien autories, obres i contextos teatrals diversos i abracen un arc temporal molt ampli, des de Llucià de Samòsata fins a Maria-Mercè Marçal. Endreçats cronològicament, permeten anar avançant —òbviament, fent salts— per la història del teatre i de la seva dimensió formativa i ciutadana. Aquest endreçament cronològic no té la pretensió de mostrar cap progrés en el sentit d’una superació. Al contrari, s’hi podrà detectar amb facilitat com moltes qüestions actuals ja eren presents des de l’inici i com l’atenció a aquesta història il·lumina la manera en què podem reflexionar-hi avui. Els autors dels articles pertanyen a àmbits acadèmics també diversos i sovint combinats: filologia, història, filosofia, literatura, dramatúrgia i pedagogia.
Este artículo plantea una propuesta de conceptualización del término corporeidad a partir de la reflexión teórica y de la experiencia investigativa de los autores; un ejercicio que implica un recorrido por las múltiples formas en que los jóvenes, a través de sus prácticas culturales, apropian, significan, vivencian y configuran su cuerpo. Por lo tanto, se trata de una conceptualización situada de la corporeidad como condición de existencia, como posibilidad, como construcción social y como práctica de libertad. Este texto es una propuesta que hace evidente el esfuerzo por proponer otras significaciones imaginarias y otras prácticas que anuncian el sueño de otra realidad posible: una educación más abierta a la multiplicidad y a la diferencia.
