Aquesta introducció planteja la necessitat de superar aproximacions retòriques sobre la humanització del sector públic, per situar el debat en el terreny de les implicacions institucionals, organitzatives i operatives. El text parteix de la constatació que, en societats cada cop més complexes, diverses i conscients dels seus drets, la qualitat de les institucions públiques no pot ser valorada únicament a partir de la seva conformitat amb el dret o de la robustesa dels procediments, sinó també de la seva capacitat d’escolta, adaptació, comprensibilitat i efectivitat en la relació amb la ciutadania. L’article revisa el concepte d’orientació ciutadana com a principi ordenador de l’acció pública i n’examina l’evolució. Finalment, el text subratlla les dificultats del pas del marc conceptual a l’aplicació pràctica i presenta les aportacions del monogràfic com a aproximacions complementàries a qüestions com la burocràcia defensiva, el dret a l’error, la digitalització i la comunicació jurídica planera, amb l’objectiu de contribuir a una Administració més accessible, relacional i orientada a les necessitats de la comunitat.
Aquest treball analitza la violència vicària com una de les formes més greus i invisibilitzades de la violència masclista, en què els fills i les filles són instrumentalitzats amb la finalitat de perpetuar el dany i el control sobre les mares. Partint del marc internacional de drets humans i del Conveni del Consell d’Europa sobre prevenció i lluita contra la violència contra la dona i la violència domèstica (Conveni d’Istanbul), s’examinen les obligacions que construeixen els estàndards de protecció dels infants i de les dones, i que condicionen l’actuació dels estats. A escala estatal, s’aborda l’evolució normativa de la Llei orgànica 1/2004, així com el seu desplegament a través de polítiques i protocols de coordinació. A Catalunya, s’analitza el reconeixement pioner d’aquesta forma de violència i l’articulació d’un model propi basat en la cooperació interinstitucional i en la intervenció integral dels sistemes social, sanitari, educatiu, policial i judicial. Malgrat els avenços, el treball identifica quatre reptes estructurals: la coordinació real entre institucions, la manca d’indicadors homogenis, la distància entre la norma i la seva aplicació, i la prevenció de la violència institucional. Es conclou que la protecció efectiva requereix un sistema multinivell cohesionat, estable i centrat en l’interès superior dels infants.
El text analitza l’evolució de les administracions públiques des del model burocràtic weberià fins a les propostes actuals de coproducció, cocreació i gestió cívica, en un context de democràcia afeblida i complexitat creixent. Assenyala com el tomb neoliberal i la nova gestió pública han anat transformant el ciutadà en “client”, i han generat problemes de fragmentació, opacitat i pèrdua de legitimitat democràtica. La governança participativa no ha resolt aquest dèficit, ja que reprodueix desigualtats amb poca incidència sobre les decisions. D’aquí el desplaçament cap a la lògica de la coproducció, que reivindica els usuaris i les comunitats com a col·laboradors indispensables dels serveis. En el cas espanyol i català, la “doble arribada tardana” a la democràcia i a l’estat social marca una trajectòria amb ambivalències entre mercantilització i servei públic, així com entre ciutadà, client i coproductor. Experiències com la gestió cívica exemplifiquen el potencial democratitzador de la coproducció, però també els riscos de captura i d’exclusió. El text defensa un estat social participatiu que combini equitat, drets i garanties amb proximitat, corresponsabilitat i innovació social, per recompondre el vincle entre serveis públics i democràcia en un context de crisi ecològica, financera i política.
La Llei 9/2025, de 13 de novembre, de modificació de la Llei 26/2010, de règim jurídic i de procediment de les administracions públiques de Catalunya, introdueix, entre d’altres mesures de bona administració, el dret de les persones de rectificar els errors davant del sector públic català, el dret de les persones a no patir conseqüències desfavorables pels errors de l’Administració en els quals no han participat i el dret dels empleats públics a no ser objecte de sancions per la comissió d’errors amb negligència lleu. En definitiva, la recent llei introdueix el “dret a l’error” en la seva dimensió dual, com a dret de la ciutadania i com a dret dels empleats públics. Aquest article s’aproxima a les raons que justifiquen la introducció del dret a l’error i destaca algunes de les implicacions de la novetat normativa catalana per a aconseguir una Administració pública més humana.
Este artículo analiza cómo la digitalización y automatización de las Administraciones públicas está vulnerando los derechos de la ciudadanía y propone posibles soluciones para mitigar esta problemática. Partiendo de la creciente obligación de la relación electrónica con las Administraciones públicas, se identifican las principales vulneraciones de derechos, como la imposibilidad de presentar solicitudes o acceder a notificaciones, la pérdida de derechos propios del estado social y el riesgo de discriminación en el acceso a los servicios públicos. Asimismo, el estudio examina cómo la introducción de nuevas tecnologías, como los chatbots o asistentes virtuales, y la automatización de diversos procedimientos administrativos pueden restringir el acceso de la ciudadanía a las Administraciones públicas, dificultar la realización de trámites, reducir la proximidad con la Administración y ampliar la brecha digital.
Este trabajo analiza el fenómeno emergente de la burocracia defensiva. Partiendo de una analogía con la medicina defensiva, el estudio sostiene que esta conducta constituye una decisión racional en la que el agente pondera que el riesgo de actuar conforme le exige el ordenamiento es superior al de no hacerlo. La investigación explora las diversas manifestaciones de este fenómeno, así como sus posibles causas. Asimismo, se examina la respuesta normativa contenida en el nuevo artículo 22 bis de la Ley 26/2010, de 3 de agosto, de Régimen Jurídico y de Procedimiento de las Administraciones Públicas de Cataluña, pionera en España en el abordaje de esta patología administrativa.
La aprobación de la Ley 7/2025, por la que se crea la Agencia Estatal de Salud Pública (AESAP), supone un hito en la evolución del derecho administrativo sanitario en España. No solamente por dar lugar a la creación de una entidad llamada a realizar una serie de funciones que, con anterioridad, se encontraban dentro del ámbito competencial de otros organismos públicos, sino porque la Agencia está llamada a desarrollar actividades totalmente novedosas. Entre ellas, la definitiva integración del enfoque One Health y el principio Health in All Policies (HiAP) en el ámbito de la salud pública española. A lo largo del presente trabajo analizamos, en primer lugar, la evolución de este enfoque y de este principio en los ámbitos europeo e internacional; en segundo lugar, el diseño de la Agencia planteado por la norma; y, en tercer lugar, los retos y desafíos que presenta su desarrollo inmediato, con el fin de hacer de la AESAP un nodo que sirva como receptor de las tendencias internacionales en relación con One Health e HiAP, y, a la vez, como referente para el impulso de una nueva gobernanza de la salud pública española que tenga en cuenta esos principios. El trabajo se propone aportar una contribución a la dogmática del derecho administrativo sanitario, pues, además de analizar la arquitectura institucional de la Agencia, sitúa One Health e HiAP como principios estructurales para el desarrollo próximo del régimen jurídico de la salud pública.
El presente artículo examina críticamente la nueva política migratoria comunitaria a la luz del Pacto Europeo de Migración y Asilo, así como su interacción con las respuestas nacionales y extracomunitarias frente a la movilidad irregular. La Unión Europea ha consolidado un modelo basado en la aceleración de procedimientos, la ampliación de las causas de inadmisión y la normalización de los conceptos de “país de origen seguro” y “tercer país seguro”. Estas herramientas, concebidas para reforzar la eficacia administrativa, generan interrogantes en relación con los principios de protección internacional y con el núcleo garantista del derecho de la Unión. El estudio analiza el impacto de estas reformas en la tutela multinivel de los derechos fundamentales, contrasta el nuevo marco europeo con políticas de externalización del asilo desarrolladas en el Reino Unido, Italia y Estados Unidos y, finalmente, aborda el caso del Proyecto de Regulación Extraordinaria de Extranjeros español como respuesta interna a las disfunciones estructurales del sistema europeo. La hipótesis central sostiene que la reforma europea no constituye únicamente una actualización normativa, sino una mutación del paradigma del asilo, en la que la lógica de control prevalece sobre la protección, lo que pone en cuestión el papel de la Unión como garante de los derechos humanos.
Este artículo examina el papel de los secretarios, interventores y tesoreros de Administración local –funcionarios de Administración local con habilitación de carácter nacional (FHN)– como garantes del Estado de derecho y de la buena administración en el ámbito municipal. Partiendo de la relación entre democracia, Estado de derecho y buen gobierno, se muestra cómo este último se traduce en buena administración a través de prácticas de transparencia, responsabilidad y eficacia, a cuya garantía en términos de integridad institucional contribuyen decisivamente los FHN con el desempeño de funciones públicas de interés general. El trabajo analiza el régimen jurídico y la configuración actual de los FHN tras la incorporación del artículo 92 bis de la LBRL y el RHFN, que regulan sus funciones en materia de fe pública, asesoramiento legal preceptivo, control económico-financiero y tesorería.
Aquest dossier vol oferir una radiografia del tomb que està donant l’Administració pública cap a un model més humà i centrat en les persones: accessible, comprensible, proactiu i garantista. Amb aquesta finalitat, es recopilen i sistematitzen les principals fonts jurídiques, jurisprudència, documents institucionals i bibliografia rellevants. El dossier presenta el marc normatiu que suporta aquesta nova orientació –especialment, el dret a una bona administració, l’accessibilitat, la protecció de dades i els reptes derivats de l’automatització i la intel·ligència artificial– i incorpora també el nou impuls normatiu a Catalunya derivat de la Llei 9/2025, de 13 de novembre, de modificació de la Llei 26/2020, que introdueix mesures com la prohibició de la cita prèvia obligatòria, el dret a un llenguatge clar i el dret a rectificar errors. Aquesta nova perspectiva no només humanitza l’Administració, sinó també el mateix ciutadà en les relacions que hi estableix. En aquest context, el reconeixement del dret a una bona administració ha anat cristal·litzant en elements cada cop més concrets, com el recent reconeixement del dret a l’error a la normativa catalana. No hi ha res més humà que equivocar-se, i precisament amb l’objectiu de reduir barreres i facilitar una relació més justa i comprensible amb els poders públics, aquest dossier pretén oferir una panoràmica de les novetats principals esdevingudes aquests últims temps.
Aquest article analitza la comunicació jurídica planera en la relació entre l’Administració i els ciutadans. Centra l’atenció en els registres de tractament que aquesta comunicació activa presenta segons les situacions d’ús, els gèneres discursius i les necessitats comunicatives dels destinataris. Partint del dret de comprendre com a condició per a l’acció informada, defensa que la comunicació administrativa no es concep com un model homogeni, sinó com un conjunt de registres funcionals que, dins el marc del llenguatge jurídic planer, s’ajusten al grau de formalitat, al nivell d’especialització, al canal de producció i a les possibilitats de comprensió dels ciutadans. L’objectiu del treball és mostrar com la comunicació jurídica planera actua com a marc de referència, mentre que els registres de tractament constitueixen l’instrument operatiu que permet adequar la comunicació administrativa a una ciutadania diversa, sense renunciar a la precisió conceptual ni a les garanties pròpies de la comunicació jurídica.
Nadia Boulanger, who is referred to as music’s greatest teacher, said, “Art is the medium in which emotion is expressed” (Robin, 2021). The expression of emotion is a measure of our wellbeing. As this expression is nurtured and developed, we become in tune with ourselves and others. We can be in harmony with our emotions and the environment. Art provides a stage, a canvas, a story, a poem, a song, a dance, and many other forms of expression as an interpretation of our existence. In this paper, emotional literacy and its relationship to the arts will be examined. From the individual level to community concepts, these frameworks come together to support children, providing multiple avenues for discovering emotional balance and understanding.
This study examines the regulation and the legal and jurisdictional bases of restrictions on smoking and e-cigarette consumption, paying special attention to open spaces, in particular beaches. First, the constitutional principles and national regulations on smoking bans are analysed from the perspective of both public health protection and environmental sustainability, specifically considering the regulatory framework applicable to electronic cigarettes. Then, the regional and local regulatory development is studied, focusing on the case of Barcelona City Council and the controversy raised by its regulation banning vaping on beaches, which has been challenged before the High Court of Catalonia.
This article analyses the mechanisms for the auditing and control of artificial intelligence (AI) systems in the public sector within the framework of the EU AI Act. It outlines instruments such as quality management systems, conformity assessments, and post-market monitoring, with special regard to high-risk systems used by public administrations. Its second part addresses the concepts of algorithmic auditing and AI governance, with particular reference to the ISO/IEC 42001 standard, which sets out the requirements for implementing an AI management system aligned with ethical and regulatory principles. The study advocates a techno-social, cross-cutting, and independent audit approach as an essential tool for ensuring accountability, the protection of fundamental rights, respect for ethical and democratic values, and a human-centric vision of AI development and use.
Although, as a result of the adoption of the Convention on the Rights of Persons with Disabilities (CRPD), legal systems have adopted a more human rights-focused approach, people with disabilities still face obstacles when exercising most fundamental rights. This article focuses on the right of access to justice for people with disabilities, addressing key issues such as the need to provide procedural accommodations and the exercise of legal capacity. The topic is approached from the provisions of international law to the adoption of Spanish Law 8/2021 and Organic Laws 5/2024 and 1/2025, the main aim being to assess the impact of the adoption of the CRPD on the EU legal system and on domestic legislation and jurisprudence.
This article examines the issue of whether, in the light of the recent judgment of the Court of Justice of the European Union (CJEU) on case C-181/23, it can be said that we may be witnessing the end of investor citizenship in the European Union (EU). To answer this question, the article is broken down into a number of sections. Firstly, it looks at the investor citizenship ("golden passport") programmes that have existed in the EU (in Bulgaria, Cyprus, and Malta), focusing on their configuration and evolution, as well as the reasons behind the closure of the first two (those of Bulgaria and Cyprus). Secondly, it outlines the history of European institutions'opposition to such programmes, culminating in the commencement of infringement proceedings (Article 258 of the Treaty on the Functioning of the European Union, TFEU) against Malta and the bringing of the case before the CJEU. Thirdly, it provides brief coverage of the judgment in case C-181/23, taking a close look at the arguments made by the parties and by Advocate General Collins, and at the CJEU's reasoning in ruling that Malta has, by creating the investor citizenship programme, breached its obligations underArticle 20 TFEU and Article 4.3 of the Treaty on European Union (TEU). Lastly, it examines the implications of this judgment for both the current programme and for any future programmes within the EU.
In 2019, the Catalan Competition Authority (ACCO) applied, for the first time, a ban on contracting which stood apart from the National Commission on Markets and Competition (CNMC) regarding specifying the scope and duration of this measure. That has given rise to a legal dispute, following the interpretation of Article 72 of the Public Sector Contracts Act (LCSP). The ACCO argues, according to the Defence of Competition Act (LDC), that it has the authority to specify the scope and duration of the ban. However, there are allegations against this position, such as the lack of express legal authority in the LDC, the preventive nature of the ban, and the regulatory relationship between the LDC and the LCSP. Another significant activity of the ACCO is the evaluation of self-correction measures, which allow companies to be exempted from the ban, and considers active participation in the penalty procedure and the implementation of corrective labour-related measures as requirements. The latter may create disproportionate financial costs, such as compensations for unfair dismissals, since the times of social jurisdiction procedures and of administrative penalty procedures do not always coincide. Finally, the ACCO does not have clear criteria concerning the duration and scope of the ban, causing legal uncertainty.
This paper analyses the tax incentives applicable to cohousing projects in the field of local taxation that, although not specifically intended to promote the development of this residential model, may be suitable for this purpose. In this context, the paper evaluates the possibilities they offer to local authorities for their specific legal configuration in order to stimulate the construction, development, and establishment of these residential projects in their municipalities.
This article examines the emergence and regulation of the fundamental rights impact assessment (FRIA) for artificial intelligence within the European regulatory framework, especially as a result of the adoption of the Artificial Intelligence Act (AI Act). First, it contextualises the need for this ex-ante instrument, which extends the scope of the data protection impact assessments of the General Data Protection Regulation (GDPR) in order to include all the rights enshrined in the EU Charter. It then analyses the scope of the legal obligation of Article 27 of the AI act (high-risk AI systems), the liable parties (bodies governed by public law and private bodies providing public services) and the minimum content that the FRIAs have to contain (description of processes, period of use, groups affected, risks, technical guarantees, and governance measures). Next, it compares the pioneering guide of the Catalan Data Protection Authority, the Dutch AIIA 2.0 tool, and the Italian AgID guidelines, indicating practical approaches, risk matrices, and participatory models to check for impacts and mitigate them. Finally, it identifies implementation challenges in the public sector (technical capacity, organisational integration, supervision, and citizen participation) and points out the need for a standardised methodological and resource framework for proactive and multidimensional governance of AI. The paper thus offers a legal and practical approach to the FRIA as a pillar of ethical AI and of trust in the service of citizens.
Public participation in climate decisions is key in monitoring compliance with states'climate change obligations and is a way of achieving climate justice. If states do not provide climate participation mechanisms or the knowledge of citizens, and especially of vulnerable groups, is not taken into consideration, this can generate delegitimisation and distrust regarding climate change decisions made by the authority and ultimately give rise to climate-related conflicts.
